Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Parlem de Sant Jordi

Ell és l’heroi, tothom l’estima i l’admira per la seva valentia. Salva a la princesa “com ha de ser”, li dona una rosa i acaben estimant-se. Però, algú s’ha qüestionat com se sentia? Si ell volia fer-ho?

por Yaiza Noguera

Avui, per la meva cultura, és un dia molt especial. Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa, aquell dia que prego que el meu germà, el meu pare i el meu avi em regalin una rosa, i on espero que la meva mare i la meva àvia em regalin llibres. El meu xicot, pobre, ha de donar-me ambdues coses.

És un dia que celebrem la cultura, commemorant un conte tan important, que fins i tot té una casa en el seu honor, la Casa Batlló. És preciosa, amb els balcons simulant màscares de cavallers i el drac amb l’espasa clavada com a sostre.

Bé, encara que m’encantaria passar-me tot l’article admirant la meva ciutat i l’art que conté, la reflexió que vull portar és una diferent, de fet vull centrar-me en la llegenda de Sant Jordi.

Em sembla que tots ja la coneixem, un poble que és atacat per un drac, es fa un sorteig per veure qui se sacrifica per romandre la calma i li toca a la princesa. Ella, acceptant la seva responsabilitat, va on el drac per deixar-se menjar i el cavaller apareix i el mata abans que passi tot. De la seva sang neix un roser d’on ell, l’heroi, treu una rosa per ella i “vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat”.

Tenint la història present, m’agradaria portar una reflexió. Què passa amb els estereotips de gènere? La princesa sempre ha de ser salvada? El cavaller sempre ha de matar o ser fort?

Ja hem sentit la necessària crítica a la llegenda de Sant Jordi per part de la societat cap a la dona vulnerable i inútil, que s’ha de deixar salvar per l’heroi fort. Totis ja hem sentit reversions. Santa Jordina, ella salvant-se a si mateixa, hem vist històries on la princesa és salvada per una altra dona, o inclús on són un príncep i un cavaller. 

S’han buscat maneres de veure a tothom representat. El col·lectiu LGTBIQ+ hem fet una gran lluita per veure’ns representadis en una història des d’un punt de vista cis-hetero-centrista. I les dones, per altra banda, estàvem fartes de veure’ns només sent la persona “fràgil” que sempre ha de dependre d’algú. 

Però la meva reflexió és una altra, totes aquestes crítiques i reversions ja existeixen, ja s’han plantejat (de fet, em recorda a com en l’institut ens van fer un taller per reversional Sant Jordi com volguéssim, la majoria de les persones de l’aula ja vam donar aquesta perspectiva feminista i LGTBIQ+ als nostres relats). Per tant avui, em centraré a parlar del rol de l’home en aquesta llegenda. 

Parlem de Sant Jordi. Ell és l’heroi, tothom l’estima i l’admira per la seva valentia. Salva a la princesa “com ha de ser”, li dona una rosa i acaben estimant-se. Però, algú s’ha qüestionat com se sentia? Si ell volia fer-ho?

Igual que a nosaltres, les dones, ens molesta infinitament que ens posin com a éssers inútils que no poden fer res per salvar-se a si mateixes, no em vull imaginar si tots els referents que tingués siguin com ell. Arribar, quasi sense parlar, matar el drac i PUM ets un home de veritat. És fort, valent i s’ha quedat amb la noia guapa, és “el que ha de ser” oi?

Personalment, m’agrada molt qüestionar, i criticar, les estructures que sostenen una societat desigual, per tant, de la mateixa manera que veig que està malament que nosaltres sempre siguem unes pobretes inútils que només podem plorar (i que ni tan sols tenim nom), també veig que ells sempre són el fort, el valent, qui ha d’enfrontar-se al perill per salvar-nos. 

La ideologia que ens ensenyen marca a ambdós gèneres, les dones hem de ser sotmeses perquè ens han salvat la vida. Però els homes han de continuar sent forts i valents, enfrontant-se sols al perill i sense mostrar cap debilitat, si no deixen de ser “homes”.

Amb Sant Jordi, passa una mica això. Per tal de fer aquest article he revisat alguns vídeos i relats escrits de la llegenda que dona nom a una de les majors diades de Catalunya, i m’he adonat que el cavaller quasi ni parla. La princesa està en perill, ell arriba, mata el drac i li dona una rosa.

Ella, possiblement, no volgués ser feliç amb ell, no el coneixia de res. Però i ell, volia ser feliç amb ella? Ell tampoc ha tingut temps d’enamorar-se de la princesa. No s’han conegut, no han compartit els seus pensaments, les seves emocions, les seves rareses…

M’agradaria reflexionar, arran d’aquesta llegenda i de com marca tan clarament els rols de gènere que se’ns imposen, la pressió que tenim totes les persones per complir-los. 

La meva mare, m’ha explicat algun cop que té una companya que el seu marit mai l’ha vist sense maquillatge. Per què ho explico? Aquesta pressió social per estar sempre guapa la tenim, però també conec molta gent que no ha vist el seu pare plorar, o mai ha sentit un “t’estimo” per part d’aquest mateix. 

Aquestes dades són importants, els referents que tenim, les llegendes, la cultura també condiciona com funcionem, de quina manera ens expressem, com sentim i què desitgem. 

He decidit agafar Sant Jordi, perquè m’estimo moltíssim aquesta diada, compartim cultura i llibres. Però també sentia que ningú havia fet una reflexió sobre com perpetrem una cultura violenta, dels homes cap a si mateixos (forçant-los a ser l’heroi que no té por o ha d’amagar-la per complir amb el que és) i cap a la resta, si no pots expressar-te hi ha un moment que petes per algun lloc. 

Animo a tothom a reflexionar, i especialment a deconstruir una mica el nostre pensament. Personalment, aquest Sant Jordi regalaré una rosa a tots els homes del meu voltant, com a símbol d’admirar les seves emocions, també vulnerables. Desitjo que tots fem una reflexió i acompanyem ara als homes que volen fer aquest procés de deixar-se sentir.

yaiza noguera san jordi menoutofthebox 2

VERSION CASTELLANO

Hablemos de Sant Jordi

Hoy, para mi cultura, es un día muy especial. Sant Jordi, el día del libro y la rosa, aquel dia que ruego que mi hermano, mi padre y mi abuelo me regalen una rosa, y donde espero que mi madre y mi abuela me regalen un libro. Mi novio, pobre, tiene que darme ambas cosas. 

Es un día en el que celebramos la cultura, conmemorando un cuento tan importante, que hasta tiene una casa en su honor, la Casa Batlló. Es preciosa, con los balcones simulando máscaras de caballero y el dragón con la espada clavada como tejado.

Bueno, aunque me encantaría pasarme todo el artículo admirando mi ciudad y el arte que contiene, la reflexión que quiero traer hoy es una diferente, de hecho quiero centrarme en la leyenda de Sant Jordi. 

Me parece que todos ya la conocemos, un pueblo que es atacado por un dragón, se hace un sorteo para ver quien se sacrifica para mantener la calma y le toca a la princesa. Ella, aceptando su responsabilidad, va donde el dragón para dejarse comer y el caballero aparece y lo mata antes de que pase todo. De su sangre nace un rosal de donde él, el héroe, saca una rosa para ella y “colorín colorado, este cuento se ha acabado”. 

Teniendo la historia presente, me gustaría traer una reflexión. ¿Que pasa con los estereotipos de género? ¿La princesa siempre tiene que ser salvada? ¿El caballero siempre tiene que matar o ser fuerte?

Ya hemos oído la necesaria crítica a la leyenda de Sant Jordi por parte de la sociedad hacia la mujer vulnerable e inútil, que se ha dejado salvar por el héroe fuerte. Todes ya hemos sentido reversiones. Santa Jorgina, ella salvándose a sí misma, hemos visto historias donde la princesa es salvada por otra mujer, o incluso donde son un príncpie y un caballero. 

Se han buscado maneras de ver a todo el mundo representado. El colectivo LGTBIQ+ hemos hecho una gran lucha para vernos representades en una historia desde un punto de vista cis-hetero-centrista. Y las mujeres, por otro lado, estabamos hartas de vernos solo siendo la persona “frágil” que siempre tiene que depender de alguien.

Pero mi reflexión es otra, todas estas críticas y reversiones ya existen, ya se han planteado (de hecho, me recuerda a como en el instituto nos hicieron un taller para reversionar Sant Jordi como quisiéramos, la mayoría de personas del aula ya nos centramos en dar esta perspectiva feminista y LGTBIQ+ a nuestros relatos). Por lo tanto hoy, me centraré en hablar del rol del hombre en esta leyenda. 

Hablemos de Sant Jordi. Él es el héroe, todo el mundo lo quiere y lo admira por su valentía. Salva a la princesa “como tiene que ser”, le da una rosa y acaban queríendose. Pero, ¿alguien se ha cuestionado como se sentía? ¿Si él quería hacerlo? 

Igual que a nosotras, las mujeres, nos molesta infinitamente que nos pongan como seres inútiles que no pueden hacer nada para salvarse a sí mismas, no me quiero imaginar si todos los referentes que tuviera fuesen como él. Llegar, casi sin hablar, matar el dragon y PUM eres un hombre de verdad. Es fuerte, valiente y se ha quedado con la chica guapa, es “lo que tiene que ser” no?

Personalmente, me gustara mucho cuestionar, y criticar, las estructuras que sostienen una sociedad desigual, por tanto, del mismo modo que veo que está mal que nosotras siempre seamos unas pobrecitas inútiles que solo podemos llorar (y que ni tan solo tenemos nombre), también veo que ellos siempre son el fuerte, el valiente, quien tiene que enfrentarse al peligro para salvarnos.

La ideología que nos enseñan marca a ambos generos, las mujeres tenemos que ser sometidas por que nos han salvado la vida. Pero los hombres tienen que seguir siendo fuertes y calientes, enfrentándose solos al peligro y sin mostrar debilidad, si no dejan de ser “hombres”. 

Con Sant Jordi, pasa un poco eso. Con la finalidad de hacer este artículo, he revisado algunos vídeos y relatos escritos de la leyenda que da nombre a una de las mayores diadas de Cataluña, y me he dado cuenta de que el caballero a penas habla. La princesa está en peligro, él llega, mata el dragón y le da una rosa. 

Ella, posiblemente, no quisiera ser feliz con él, no lo conocía de nada. Pero y él, ¿quería ser feliz con ella? Él tampoco ha tenido tiempo de enamorarse de la princesa, no se han conocido, no han compartido sus pensamientos, sus emociones, sus rarezas. 

Me gustaría reflexionar, a raíz de esta leyenda, y de como marca tan claramente los roles de género que se nos imponen, la presion que tenemos todas las personas para cumplirlos. 

Mi madre, me ha explicado alguna vez que tiene una compañera que su marido no la ha visto nunca sin maquillaje. ¿Por que lo explico? Ésta presión social por estar siempre guapa la tenemos, pero también conozco mucha gente que no ha visto a su padre llorar, o nunca ha escuchado un “te quiero” por parte de éste mismo.

Estos datos son importantes, los referentes que tenemos, las leyendas, la cultura, también condiciona como funcionamos, de que manera expresamos, como sentimos y que deseamos. 

He decidido coger Sant Jordi, por que amo muchísimo esta diada, compartimos cultura y libros, pero también sentía que nadie habia hecho una reflexión sobre como perpetuamos una cultura violenta, de los hombres hacia sí mismos (forzándolos a ser el héroe que no tiene miedo o que tiene que esconderlo para cumplir con lo que es) y hacia el resto, si no puedes expresarte llega un momento que petas por algún lado. 

Animo a todo el mundo a reflexionar, y especialmente, a deconstruir un poco nuestro pensamiento. Personalmente, este Sant Jordi regalaré una rosa a todos los hombres de mi alrededor, como símbolo de admirar sus emociones, también vulnerables. Deseo que todos hagamos una reflexión y acompañemos ahora a los hombres que quieren hacer este proceso de dejarse sentir.

What's your reaction?
1Smile0Angry0LOL0Sad8Love

Add Comment